És clar que els pares no són perfectes i, de vegades, no seran plenament coherents. Cal que ho reconeguin amb senzillesa davant dels fills, però mostrant, al mateix temps, el desig d’esforçar-se per seguir vivint d’acord amb els seus principis. Això no fa perdre autoritat, ans la referma. Els fills aprenen que els pares són persones humanes que també fallen. Però que, enlloc de negar-ho o enfonsarse, segueixen lluitant.

         És igualment important que, en les coses essencials, hi hagi coincidència entre allò que diu el pare i el que diu la mare. En això no pot haver-hi desacord (si cal, pactar-ho abans). La manca de concordança en aquest àmbit no sols desorienta el fill, sinó que li pot plantejar problemes depressius greus, perquè tindrà la sensació que, faci el que faci, la cosa no anirà bé: si fa cas d’un, pensarà que està traint l’altre.

          En canvi, resulta positiu i enriquidor que, en coses més secundàries, el fill, sobretot quan ja és grandet, pugui constatar que pare i mare tenen opinions diferents, però que això no impedeix que s’estimin. Llavors aprèn una lliçó fonamental que li servirà per tota la vida: que allò que realment separa les persones no és tenir punts de vista diferents, sinó, en tot cas, no respectar els sentiments de l’altre. Això sí que fa mal i separa. És una ensenyança igualment vàlida per a la relació de parella.